DE DERROTA EN DERROTA FINS LA VICTÒRIA FINAL
Els últims dies no han estat gens malament per a pujar la moral. El diari El País ha publicat una enquesta electoral desoladora per a les forces progressistes, el 9 d'Octubre no ha escenificat cap apropament entre les forces d'esquerra i el Consell Nacional d'EU ha passat la pilota del pacte a l'Assemblea que farà a novembre.
En el Consell Nacional d'EU de dissabte passat es va escoltar alguna autocrítica per la forma desmanotada que s'ha intentat desblocar l'acord a través de l'oferta d'un independent feta al marge del Bloc. La mateixa Glòria Marcos, que fa uns dies es negava a seure amb Morera per desblocar el pacte argumentant que era cosa de la comissió negociadora, es contradeia desvelant que hi havia parlat personalment amb algun independent per oferir-li el tercer lloc de la llista d'Alacant. Però tot això, ja és història. El fet és que el sector majoritari d'EU ha deixat passar l'ocasió de fer seu un pacte que a tots hauria beneficiat i ha passat la decisió a l'Assemblea.
Mal assumpte per a l'esquerra convocar una Assemblea que porta camí de convertir-se en una simple discussió sobre l'elaboració de les llistes electorals. Mal negoci barrejar dins un mateix sac el repartiment d'escons del Bloc i dels propis sectors d'EU. Cap partit amb un dit de seny hauria de fer una cosa així.
Se'ns podrà dir que el que faça EU és cosa seua i que no tenim perquè entrar en el seu debat intern. Doncs entrarem. En el seu i en el del Bloc. Entre altres coses perquè els dos partits junts no sumen més de deu mil afiliats, però han sigut votats per més de 250.000 persones. I caldrà recordar-lo-s'ho en la mesura que són gestors d'eixos vots i responsables de multiplicar-los. Des de plantejaments d'Esquerra i amb plantejaments d'Unitat. Quines coses!
Publicat per Agermanats @ 11:24
19 Comentaris
19 Comments:
Amb el dogmatisme que es veu a la majoria d'EU com es pot fer un acord?
Sembla que no tinguen interés en contribuir a que hi haja un canvi en el que podrien participar per tirar endavant les seues propostes.
Sou sempre els mateixos dient les mateixes ximpleries. Dogmatisme? No sabeu ni emprar el llenguatge. Ací no parlem de dogmes sinó de legítimes i democràtiques posicions en la negociació.
Dius que legítimes i democràtiques posicions en la negociació...
Si per legítimes et refereixes a que EU té tot el dret a plantejar el que considere oportú, d'acord. Ara bé, la proposta concreta que EU ha traslladat al Bloc pot ser legítima, però no democràtica perque es basa en utilitzar la barrera del 5 % que la pròpia EU diu rebutjar. I això últim serà legítim, però ni és democràtic ni és acceptable, ni és coherent. Dis-li, per tant, prepotència.
Democràtica perquè ha sigut votada majoritàriament al Consell Nacional. I t'equivoques, no es basa en la barrera del 5% sinó en un principi molt senzill: no perdre la propia representació i intentar sumar la màxima pluralitat.
I tu saps molt bé que si la situació fora a l'inrevés ni tan sols es parlaria del pacte, perquè el Bloc no en voldria saber res.
"No perdre la pròpia representació" dius. Però és que eixa representació vos la dóna el 5%!!! Sense eixa barrera, L'Entesa haguera tret 4 diputats el 2003 (i el Bloc 3). Te n'adones de la indecència democràtica que comet la majoria d'EU amb eixa proposta-imposició?
Per qué no feu una campanya per a forçar al PSOE a no pactar la reforma de la Llei Electoral amb el 5%, enlloc de negar a EUPV el dret a prendre les seues decisions respecte a la seua estratègia electoral?
Quina barra!
Els anònims que fan això no volen pactar amb EUPV, sinó atacar a EUPV. Són els vertaders enemics del pacte, els que fan el joc al PP (en el millor dels casos, si no són emmascarats del PP).
En resposta al comentari de les 17:12...
No barrejem conceptes. Que una cosa siga "formalment" democràtica perque ha sigut votada no l'ha converteix en democràtica en el fons. Com t'ha contestat després algú, EU diu que rebutja la barrera del 5 % però utilitza els efectes d'eixa barrera en les negociacions amb el Bloc. Vaja "perversió democràtica"!
I dius:
- "no perdre la representació". T'ho tradusic: seguir disfrutant de 2 diputats d'avantatge que, sense barrera, no li correspondria mai a EU.
- "intentar sumar la màxima pluralitat". Traduisc: poesia per a intentar vestir posicionament vergonyants. Quina pluralitat deixa d'estar representada si el Bloc obté 3 diputats, EU 6 i Els Verds 1? Per cert, quanta generositat la d'EU: "venen" pluralitat a costa només de restar-li al Bloc la representativitat que este té per número de vots.
- "si la situació fora a l'inreves i tan sols es parlaria del pacte". Esta afirmació d'on ix? Com es demostra? No et dones compte que és un prejudici com un cabàs, una confessió indirecta de que en realitat no en voleu saber res del Bloc?
No Rafa, no. Res de campanyes contra EU. Critiquem el posiciomant d'EU en estes negociacions perque és infumable. Una opinió que comparteix pràcticament la meitat de la direcció de la pròpia EU.
Per cert, et para molt mal això de fer victmisme. Això li va millor a Camps, no a tu.
Mantenim per tant la calma perque si això del pacte acaba tant mal com pinta, aleshores sí que "plourà" damunt de tots: d'EU, del Bloc, etc...
Al comentari de les 18:48.
La demostració que el Bloc no pactaria amb EU si no ho necessitara: al 2003 no va voler ja que pensava que entraria a soles; a ciutats com Castelló, on és el Bloc qui "s'aprofita" (segons els vostres raonaments) de la barrera del 5%, no té voluntat ni de parlar-ne; i per últim, el tarannà de la majoria dels comentaris d'aquest i d'altres fòrums, amb tota probabilitat fets per militants o simpatitzants del Bloc, deixa ben palés l'anticomunisme més burd i per tant l'interés purament electoralista darrere de l'apropament a EU.
I jo pense que això és perfectament legítim (i democràtic), però aleshores no feu tant de victimisme, que no cola.
"Anticomunisme més burd?". Això que és?, l'escut que us poseu per davant sempre que algú gosa criticar-vos algun argument?
Respecte a les suposades proves de que a l'inrevés el Bloc no pactaria amb EU:
- Que en 2003 el Bloc cometera l'error de rebutjar un pacte no justifica que ara siga EU qui cometa el mateix error.
- No conec bé què passa a ciutats com Castelló, però sí sé que a ciutats com València qui no n'ha volgut saber res, i s'ha donat pressa a dir-ho, ha sigut EU. És a dir, que de casuística em podem trobar tota la que necessitem per a fer arguments "ad hoc".
- el tarannà d'aquests comentaris va en la línia dels posicionaments que ha defensat públicament gent com Joan Ribó.
I no, no milite al Bloc, però sí hi simpatitze. Quin problema hi ha en això? No em digues, per favor, allò de que eres internacionalista i que "todos los nacionalismos son de derechas", perque aleshores ja ho podria entendre tot.
Anticomunisme burd es pot trobar a molts dels comentaris d'aquesta web, i si no te n'adones, repasa'ls.
Per no parlar de l'article publicat divendres passat a Levante.
Encara no he llegit ni escolat a cap dirigent ni militant d'EU despreciar el nacionalisme, mentres que tots els dies hem de patir la repetició dels clixés sobre el PC i EU (que si espanyolistes, que si stalinistes, que si antidemocràtics, ... i t'assegure que això no ho diu Joan Ribó). En fi, que costa creure que el Bloc vullga pactar amb gent tan dolenta com nosaltres !!!
Efectivament, he llegit algun comentari que traspúa un anticomunisme ranci i fastigós. Però en la majoria de comentaris el que veig és desesperació, ràbia, indignació de gent de bona fe que es rebota perque no enten què està passant dins d'EU.
Respecte a l'article eixe de Levante, passa'm per favor l'enllaç perque no l'he llegit.
I clar que vull pactar amb EU!!!
L'article de Levante:
Un Partit Comunista anacrònic HÉCTOR GARCÍA
Un anacronisme és un error o un absurd que consisteix en postular o fer coses no pròpies o incongruents amb el temps actual. Aclarit el concepte, plantejarem la hipòtesi de que el Partit Comunista d´Espanya (PCE) i la seua sucursal valenciana, el PCPV, són un partit anacrònic, en la teoria i en la pràctica.
En la teoria, trobem, en la primera síntesi de les respostes comarcals al questionari del Manifest Programa del PCE i del debat al Comité Nacional del PCPV, de data 1 de juliol de 2006 (www.nodo50.org/pcpv/formacio/manifpro/06701sin.htm) algunes conclusions anacròniques.
Per als militants i dirigents que responen al questionari, l´alternativa comunista és acabar amb el capitalisme. També conclouen que, com que «la socialdemocràcia ha fracassat», el cami alternatiu és el socialisme com a pas intermedi cap al comunisme ple, el qual aconseguirà «la dissolució de l´Estat» i «un mode de producció sense classes». Marga Sanz (PCPV) proposa aquest model teòric com l´objectiu polític.
Els ciutadans del PCPV fan apología d´una revolució contra la globalització económica basant-se en «un esquema marxista sense poder explicatiu» (en paraules de Jürgens Habermas) per a la societat.
A ben segur, si Marx i Engels reanalitzaren avuí la teoria marxista de la història, a més de reconeixer la persistència de les greus injusticies i desigualtats socials que denunciaren a finals del segle XIX, haurien de criticar el fracàs i les barbaritats realitzades pel socialisme d´estat i proposarien noves estratègies per a fer front a una globalització económica impensable per a ells.
Ideològicament els dirigents del PCE confonen els desitjos amb la realitat, repetint de memòria consignes revolucionàries extremistes que no poden generalitzar-se a la situació actual, tot impulsant un cabdillisme polític en el pla organitzatiu.
Un altre document interessant d´analitzar, penjat a la web de EUPV (www.eupv.org), és el Document programàtic elaborat per a la Convenció d´EUPV (25 de març de 2006), anomenat «Compromís pel País Valencia». En ell, el PCE s´adapta als nous valors de l´esquerra, sense renunciar a la ortodoxia marxista.
Per a finalitzar la reflexió teórica, direm que el PCE té una identitat de resistencia, en el sentit emprat per Manuel Castells, a perdre els valor marxistes vigents el 1917, en lloc d´evolucionar cap una identitat nova que defense democràticament les finalitats igualitaries des de la situació socioeconómica i els valors actuals.
En la pràctica, el PCE pretén acabar amb el capitalisme sense tindre cap model econòmic que el substituesca ni local ni globalment. És un projecte defensiu, no alternatiu.
Realment, ni el socialisme d´estat ni cap socialisme, han aconseguit els nivells de benestar social que ja va descriure el Manifest Comunista en relació al capitalisme industrial del moment. Estarem d´acord en que un sol subsistema com l´econòmic no deu condicionar altres subsistemes con el polític, el cultural, el social, etc, que no s´expresen en forma de preu.
En un determinat moment, el PCE encetà una experiència molt interessant, Esquerra Unida (EU). Paradoxalment, i com reconeix el PCE (Documents XVI Congrés del PCE, 2002), «EU està i ha estat dirigida sempre i majoritariament per comunistes del PCE», i «en EU, ..., ha actuat sempre com la força majoritària».
UE ha incorporat ciutadans d´esquerra i ha procurat, per convicció, però també per conveniència per arribar al poder, incloure els moviments ecologista, feminista, etc, però sempre condicionant la coalició a la seua ortodoxia.
Davant la dilució de la classe treballadora en el gran sector dels serveis, de la debilitat del moviment obrer industrial, de la feblesa sindical, de la dissolució del propi Estat al si de l´economía globalitzada, que preten gestionar també l´important pressupost de l´estat de benestar, resulta complicada, si més no, la fi de les classes socials i dubtosa la conveniència de desaparició de l´Estat, com a garant que és de l´estat de benestar social.
Fins aquí, ha quedat demostrada la hipòtesi sobre l´anacronisme teòric i pràctic del PCE.
No li demanem ni als comunistes ni a ningú que renuncien a la seua identitat, encara que els uns consideren equivocada la postura dels altres. De cara a les negociacions electorals per al 2007, el que demanem és que ni el PCE ni ningú deu anar al davant conduint el procés, ni imposant criteris indiscutibles. Això és fonamentalisme.
Potser és arribat el moment de que els corrents polítics, tant de EU com del Bloc, es plantejen sense més dil.lació quins corrents s´atrinxeren en unes identitats defensives de valors anacrònics i inmovilistes, i quins corrents estàn disposats a bastir un projecte polític amb una estratègia de futur i uns valors adequats als temps que corren.
Com diu la coordinadora de EU, Glòria Marcos, el repte no és quadrar una llista electoral. El repte és parlar d´un programa en torn a valors socials i objectius institucionals no anacrònics, d´un projecte de força política de nova identitat i distinta de la suma impossible de les identitats de les forces inicialment pactants i disposada a mobilitzar a la societat sense protagonismes. Creu la coordinadora Marcos que el PCE està per fer eixe camí sense ostentar la direcció hegemònica? Ara bé, si la qüestió és que el PCE no vol pactar amb organitzacions burgeses i tindre que fer doble, triple o quàdruple militància per controlar-ho tot, si és així, qualsevol excusa és bona. Tanmateix la de les llistes. Salut i trellat.
* Metge. Ex assessor del grup parlamentari d´UPV.
I la resposta de Rafa Pla:
UN ANTICOMUNISTA UCRÒNIC
Rafael Pla López
Secretari de Formació i Debat del PCPV
Aquest matí 6 d’octubre me criden per telèfon per a avisar-me que ha estat publicat en alguna edició del Levante un article titulat “Un Partit Comunista anacrònic” signat per Héctor Garcia. Vaig pensar que potser es referira al nostre suport a la manifestació del 9 d’octubre per la vesprada, amb el lema “Guanyem el País” però contextualitzada històricament en l’arribada de Jaume I a València en l’Edat Mitjana. Però quan vaig trobar l’article en l’edició digital del Levante vaig llegir que l’autor signava com a ex assessor del grup parlamentari d’UPV. Com UPV no va tenir mai grup parlamentari (va tenir 2 diputats autonòmics dins del grup parlamentari de la coalició EU-UPV, que després van passar al grup mixte) vaig entendre que l’autor es situava fora de la història real, i era per tant un autor ucrònic.
En llegir l’article, vaig comprovar que no parlava de reminiscències medievals, sinó que ens acusava de voler el socialisme i el comunisme, és a dir, una societat sense classes ni Estat, cosa que per a ell era anacrònica. Per tant, es tracta d’un autor no solament ucrònic sinó redundant, per tal com per a ell tot Partit Comunista seria anacrònic per definició. Si hagués tingut una mica més d’imaginació, potser ens hagués anomenat “comunistes recalcitrants”, com van fer el seu dia amb el premi Nobel José Saramago. O, per a estar més a la moda, ens podia haver dit “populistes”, com li diuen a Hugo Chávez, capdavanter del “Socialisme del segle XXI”. No sembla haver-se adonat que, tal com van les coses, les teories de Francis Fukuyama sobre la fi de la història-capitalisme forever, estan passades de moda.
A continuació realitza una sèrie de disquisicions poc argumentatives, que l’únic que demostren és el seu desconeixement de l’obra de Marx i Engels: afirma que la globalització econòmica seria “impensable per a ells“, quan al Manifest Comunista de 1848 ja van escriure que “la burgesia, a l’explotar el mercat mundial, dona a la producció i al consum de tots els països un segell cosmopolita. Entre les lamentacions dels reaccionaris destrueix els ciments nacionals de la indústria…”. Tampoc sembla conèixer la història del PCE, quan al darrer paràgraf es demana si “no vol pactar amb organitzacions burgeses“, cosa que me reafirma en el caràcter ucrònic de l’autor, que sembla viure en un món on el PCE mai va formar part del Front Popular ni de la Junta Democràtica. Per cert, no sé si es refereix al Bloc Nacionalista Valencià, amb qui hem trobat coincidències programàtiques que res tenen a veure amb posicions “burgeses“. Potser, dins de la seua ucronia, el confundisca amb alguna altra organització amb la qual es va relacionar en el passat.
Ara bé, poc abans del final és on planteja alguna argumentació amb la qual preten haver “demostrada la hipòtesi sobre l’anacronisme” del nostre Partit. Aquesta argumentació es basa en dues premises:
1) La “dilució de la classe treballadora en el gran sector dels serveis“. Sembla pensar que els que treballem en serveis com l’Ensenyament o la Sanitat no som treballadors. Marx, el PCPV, CC.OO. (el meu sindicat) i els nostres amics de l’STE no pensem així.
2) La “dissolució del propi Estat al si de l’economia globalitzada“. No crec que els iraquians o libanesos que han hagut de patir les bombes llançades pels Estats Units i per l’Estat d’Israel estiguen molt d’acord.
Naturalment, com ex-falso sequiotur, a partir d’unes premises falses pot arribar a qualsevol cosa.
Si l’autor hagués llegit una mica més, enlloc de deixar-se arrastrar pels seus prejudicis anticomunistes, s’hagués adonat que la nostra crítica comunista a l’Estat com a màquina repressiva al servei de la classe o casta dominant s’ha reforçat per l’experiència dels règims burocràtics que van usurpar el nom del comunisme. I si hagués estudiat a Pierre Bordieux hauria entés com el capitalisme neoliberal vol prescindir de la mà materna de l’Estat, que cura i protegeix, però reforçar la seua mà paterna, que amenaça i castiga. I que nosaltres volem dissoldre a poc a poc l’Estat no en el mercat capitalista, sinó a través de la seua substitució per una creixent autoorganització social, paral·lelament a la superació del capitalisme, la desaparició dels privilegis de classe i l’assumpció del seu protagonisme col·lectiu per part del conjunt dels treballadors i treballadores com a generadors reals de la riquesa social. Perqué, com deia el filòsof italià Severino citat fa poc pel nostre amic Antonio Arnau, “els peus han de tocar terra, però no és obligatori que el cap estiga a la mateixa altura que els peus“.
Confesse que m'he perdut. He llegit els dos articles i estic més marejat que un all-i-oli.
No sé qui és el tal Hèctor García, però el que sí sembla clar és que parla per ell i és representa a ell.
Fer dependre un hipotètic pacte EU-Bloc d'esta classe d'articles no té cap trellat.
Ningú fa dependre el pacte d'aquesta classe d'articles. El que dic és que l'article és una manifestació més (la més grossa) d'una campanya d'acusacions i desprecis de l'entorn del Bloc cap a EU, el PC i Glòria Marcos, i que això no afavoreix precissament el bon rotllo necessari si s'ha de fer després campanya conjuntament.
I jo tampoc sé qui és Héctor García (apart d'un illetrat en història i en teoria política), però m'agradaria saber-ho, perquè no és tan fàcil que et publiquen un article en Levante.
I recorde que el pacte ha de ser aprovat pels militants d'EU (inclosos els del PCPV) en referendum. Insultant-los no s'aconseguirà el seu suport, la veritat.
Discrepe sobre la suposada existència d'una campanya d'acusacions i desprecis de l'entorn del Bloc cap a EU, el PC i Marcos. El que hi ha és indignació, cabreig, molèstia, enuig (dis-li con vullgues), respecte a com ho està gestionant açò la direcció d'EU. I estos sentiments es produixen dins del Bloc, dins d'un sector d'EU i fora del Bloc i del sector minoritari d'EU, és a dir, entre la gent que no està pròxima a cap dels dos partits, però que desitjaria votar-los.
Estic d'acord amb tu que els retrets mutus no contribueixen precisament a consolidar un acord i que molts militants d'EU poden sentir la temptació de rebutjar en referèndum un possible acord.
És la pràctica la que dona mostra de la realitat de l'actuació política, i en la pràctica el sector dogmàtic del PC i la coordinadora d'EU no treballen per que hi haja un canvi cap l'esquerra i el valencianisme al P.V.
Jo sempre he votat EU, com la meua familia, pero ara si ni hi ha acord no ho fare.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home