UN POAL D'AIGUA, PER FAVOR!

El pacte EU-Bloc entra en la fase decisiva. Tot el que no s'aconseguisca entre hui i demà difícilment es podrà aconseguir en el Consell Nacional d'EU del dissabte.

Esperar que l'Assemblea d'EU de novembre es convertisca en una segona oportunitat, equival a apostar per una profunda crisi interna al si d'aquesta formació. Amb un agreujant: que l'esmentada crisi es relacionaria de forma inevitable amb les tensions provocades per la negociació del pacte amb els nacionalistes, cosa que en res beneficiaria EU, ni el Bloc, ni l'efectivitat de la precària coalició preelectoral. Tanmateix, seria una irresponsabilitat que aquells militants d'EU conscients del que ens juguem en els pròxims comicis no feren el possible i l'impossible per forçar un pacte a qualsevol preu.

El que resulta incomprensible i descoratjador es que no s'evite el que tan fàcil és d'evitar. Perquè, l'incendi devastador que s'albira es podria apagar en aquests moments amb un simple poal d'aigua. Un incendi ruïnós que no estarà provocat per cap tipus de lògica ideològica o matemàtica, sinó per un posicionament sense més grandesa que la visceral.

La dreta tots els dies dona bons motius per unir-se. Ahir, no fou una excepció. La fanfarroneria, la prepotència i la supèrbia que va exhibir Camps en el debat de moció de censura, i el despotisme groller i barraquero que augura la seua reelecció al capdavant del Consell, hauria de ser un motiu més d'alarma. Francesc Camps, a l'igual que Georges Bush, no admet més interlocutors que Déu i el Papa.

En acabar la votació, el president de la Generalitat va dir amb el to ranci que el caracteritza " me siento rejuvenecido tres años". En la veritable moció de censura, que seran les eleccions autonòmiques de maig, cal rejovenir-lo més encara. Cal vestir-lo de primera comunió.