QUINZE RAONS

No resulta gens seriós contemplar Enric Morera anant de flor en flor com l'abella Maya, hui em case amb EU, demà em case amb el PSPV. La situació no està per tirar balons fora, ni per la frivolitat de jugar a fer zels a EU com si d'un idil.li entre adolescents es tractara.

Fa un parell de setmanes vam apuntar que l'única eixida coherent dels nacionalistes si no aconsegueixen pactar amb EU és jugar-se-la i concórrer a les eleccions en solitari. Aleshores, vam donar deu motius per fer-ho. Hui, en donarem quinze:

- És impensable que el PSPV accepte posar al costat de les seues sigles les del Bloc, per la qual cosa els candidats nacionalistes anirien de comparses en la llista socialista com independents. És a dir, com a persones individuals i no organitzades.

- Seria poc edificant veure dirigents d'un partit nacionalista renunciant vergonyosament a les seus sigles i demanant el vot per Joan Ignasi Pla.

- Seria una curiosa aportació al bipartidisme d'aquells que han fet bandera d'eliminar la barrera del cinc per cent.

- Electoralment els socialistes no millorarien resultats amb la inclusió dels candidats del Bloc perquè hi ha una part significativa de votants del PSPV que acceptarien un futur pacte de govern, però mai un de tipus preelectoral.

- La incidència que tindria el Bloc en l'elaboració del programa i la campanya electoral seria nul.la.

- Si defensem un pacte EU-Bloc és perquè, si arriba el moment de pactar un govern o un pacte de legislatura amb el PSPV, es podrà pressionar els socialistes cap a polítiques més progressistes. Eixa pressió però, només es pot fer des de fora, no quan formes part de les llistes socialistes i assumeixes el seu programa electoral.

- Podria provocar en el Bloc una història molt semblant a la que es va produir entre UV i el PP i que va acabar amb la desaparició dels regionalistes del mapa polític.

- Donaria arguments al sector més intransigent d'EU a l'hora d'afirmar que el que buscava el Bloc al voler pactar amb ells no era aconseguir tres diputats nacionalistes, sinó infiltrar en les seues files tres submarins del PSPV.

- Abocaria al Bloc a fer una campanya plorona en contra d'EU que en la pràctica seria tant com passar-se la campanya justificant el pacte amb el PSPV.

- Donaria una excusa al sector autista d'EU per continuar amb la mateixa política autista, cosa que a alguns membres del Bloc els dona igual, però no als que estem per avançar en clau de progrés.

- Difícilment podria il.lusionar ningú, ja que no seria fruit d'una opció buscada i volguda, sinó de la impotència o fins i tot dels interessos personals d'alguns dirigents del Bloc.

- Es tracta d'un pacte que hipotecaria futures eleccions autonòmiques.

- Un partit nacionalista no pot renunciar a participar en unes eleccions autonòmiques amb les seues pròpies sigles pel mateix que no pot fer-se una paella sense arròs.

- Crearia un conflicte intern en el Bloc d'imprevisibles conseqüències del que es beneficiarien el PSPV, EU i Esquerra Republicana que es quedaria amo i senyor del vot nacionalista.

- Ajudaria a visualitzar que el PSPV no és una alternativa de govern, cosa que sabria aprofitar el PP situant els socialistes en l'entrepà d'una coalició preelectoral amb el Bloc i un altra postelectoral amb EU.

EL MELIC COM A CENTRE DE L'UNIVERS

El problema d'un sector del PC no és que defense el comunisme, sinó que s'ha convertit en una ordre de clausura allunyada del món i de todas sus pompas. Allí estan els seus disciplinats militants conreant el seu hortet de pèsols i floricols a l'altra banda de la tanca de la realitat, en la otra orilla. Llançant missatges que l'important no és guanyar les eleccions, sinó treballar en el carrer i en els moviments socials. Però després vas al carrer i no els trobes i repasses els moviments socials i, o no hi estan, o tenen una presència menys que testimonial.

Aquest sector no és fill del PC del franquisme i de la transició, aquest és el PC de la inanitat. És on estan els que no entenen la importància de guanyar la Generalitat perquè, com va dir el pare Anguita, las coincidencias entre el PP i el PSOE són mucho mayores que entre el PSOE e IU. Els mateixos que ara intenten que no hi haja un pacte amb el Bloc seran els que demà intentaran que no hi haja un acord amb els socialistes. Abans, buscaven l'excusa del programa, programa, programa. Ara, ni això.

Aquestes postures, que no generalitzem a tot el PCPV, no donen vots, ni falta que els fan, però mantenen entretinguda la congregació. I fer aquestes afirmacions tan dures no és fer anticomunisme, és criticar els comunistes de saló que han oblidat que transformar la realitat passa per no barallar-se amb ella. Per què Joan Ribó ha de ser menys comunista que Marga Sanz? Per tindre més sentit comú? I Glòria Marcos, què és? Ves a saber!

Si en l'Assemblea d'aquest cap de setmana no es dona un gir, sempre es podrà dir que l'elecció dels delegats han funcionat com a filtre. Però després, hi haurà un referèndum en el qual votaran tots els afiliats. Si en aquest també s'imposa el melic com a centre de l'univers, caldrà començar a pensar que amb aquesta EU no hi ha res a fer. No perquè no vullga pactar amb el Bloc, sinó perquè no vol assumir la responsabilitat de governar la Generalitat. Encara més: perquè davant la destrossa que està fent el PP en el territori i els serveis públic i davant les queixes dels que pateixen la seua política, només saben dir que amb el PSOE tot seria més o menys igual. Pel que es veu, el conformisme comença a ser revolucionari.

QUANTS MÉS SEREM, MÉS RIUREM

Fins ara tota l'atenció sobre el rebregat pacte EU-BLOC s'ha centrat a les comarques del sud. Que si el tercer lloc de la llista per Alacant ha de ser per a ERPV, per a un representant dels moviments socials, per a un independent pròxim al BLOC però que no tinga carnet de partit, per als nacionalistes directament , etc... De definicions del perfil, com es veu, no n'han faltat. Però mentre el "front alacantí" no acaba de tancar-se, en l'horitzó se'n dibuixa un altre que pot ser encara més divertit: "la bretxa castellonenca".

A les comarques del nord, tant EU com el BLOC viuen una pugna interna per elegir els seus respectius caps de llista que promet emocions fortes. Per una part, en Esquerra Unida, la direcció aposta per la coordinadora de joventuts, Marina Albiol, en detriment de Ramon Cardona, diputat a Corts en les últimes legislatures. Al Bloc, Antoni Porcar ("Bloc, tu pots") i Josep Maria Panyella també es disputen el cap de cartell nacionalista.

Una vegada més, nosaltres no podem més que manifestar el nostre respecte absolut pels processos interns de decisió dels respectius partits. Però una cosa és això i una altra ben diferent no voler vore que darrere d'aquesta profussió de candidat@s s'està jugant també bona part de l'èxit o fracàs d'un hipotètic pacte EU-BLOC. Per això, confiem que al remat s'imposen aquells que més creuen en la necessitat d'un acord. A estes altures ja no val pensar ingènuament que quants més serem més riurem.

NO A LA GUERRA

Poca broma. A Esquerra Unida li ha eixit una nova corrent pacifista, els "cascos blaus". Aquesta força d'interposició entre les tropes de Glòria Marcos i les de Pasqual Mollà té la missió de calmar els ànims interns i acostar la formació cap a un acord prelectoral amb el Bloc capaç de reactivar il.lusions, últimament, no ho neguem, prou tocades.

Este grup de "cascos blaus", liderat per Joan Ribó, ha presentat una tercera llista a l'Assemblea General que EU celebra la setmana que vé. Es tracta d'una aposta lloable i imprescindible per als qui seguim creguent, caiga qui caiga, en la urgència d'un pacte a l'esquerra del PSOE que possibilite després un bon puntelló al PP. Però a més de lloable i imprescindible cal reconéixer que el moviment de Ribó, Cardona, Bort, etc... és també, indirectament, una frustrant constatació del doble fracàs atribuïble a Glòria Marcos: l'intern, per la reactivació de les convulsions entre els diferents sectors d'EU, i l'extern, per l'estancament de les negociacions amb el Bloc.

Ací ens hem cansat de sostindre que arribar a una Assemblea General amb aquest panorama és una irresponsabilitat que acabarà passant factura a més d'un/a. Per això, fora d'EU, però amatent, Enric Morera faria bé en pendre bona nota de tot el que està passant entre els seus eventuals socis prelectorals. I no precisament amb l'ànim de traure'n profit, sinó per no repetir els mateixos errors quan al Bloc li pertoque mullar-se definitivament en favor o en contra d'un pacte amb EU.

En aquest paisatge devastat per la sordera dels dirigents dels diferents sectors d'EU, i l'excitació dels respectius exèrcits, els "cascos blaus" de Ribó representen hores d'ara l'últim intent seriós d'obtindre un armistici intern. En el millor dels casos, si es declarara la pau, això es traduiria després en oferir als nacionalistes el segon lloc de les llistes de València i Castelló i el tercer d'Alacant. Rien ne va plus.

EL PINZELL I LA BROTXA

EUPV no va dividida a l'Assemblea de novembre, va com sempre. És a dir, plural, alegre i combativa. El presentar tres o més llistes a la direcció és tan tradicional com empinar el catxirulo a Pasqua. Gaudeixen guanyant i perdent congressos de penalty. Clar, en aquestes circumstàncies, no se'ls pot demanar que es prenguen seriosament el pacte amb el Bloc.

El pacte amb els nacionalistes arriba tard. I el que és pitjor, ha entrat a formar part del debat de l'Assemblea. Ara, les relacions amb el Bloc han passat a ser bandera d'uns sectors contra altres i, per tant, estarà marcat per la futura correlació de forces.

Nosaltres no tenim cap interés a entrar en el debat intern d'EU, però és evident que haurem de fer-ho en la mesura que el pacte està lligat al resultat de l'Assemblea. I posats a participar, és evident que les nostres simpaties no son per Glòria Marcos. Naturalment, no som tan ximples com per pensar que la coordinadora general ha actuat a nivell personal a l'hora de negociar -més bé desnegociar- el pacte. Però també és evident que ha sigut més sectària del que exigia el guió, que ha realitzat declaracions impresentables, que ha fet una ostentació innecessària de prepotència i que ha demostrat una incapacitat total per aconseguir consensos. En resum: que Glòria Marcos seria una pèssima portaveu del futur grup parlamentari. Sobre tot en una legislatura en la qual, si tot va bé, caldrà utilitzar més el pinzell que la brotxa.

PARANOIES

Els representants de les principals famílies d'EU es reuneixen hui per intentar arribar a l'Assemblea de novembre amb els mínims traumes possibles. És de suposar que també tractaran sobre la situació del pacte amb el Bloc. Deixem-los fer i que la Geperudeta els inspire.

Mentrestant, en les files del Bloc, hi ha qui fa números, però o es fa malament, o no els interpreta bé. En la formació que lidera Enric Morera es produeix un fenomen curiós: una bona part del sector ultraoptimista del "tu pots" que defensa que els nacionalistes vagen soles a les eleccions, és converteix en el sector ultrapessimista a l'hora d'avaluar les conseqüències de pactar amb EU els números dos de la llista de Castelló i València i el tres d'Alacant. Segons ells, ni és segur aconseguir dos escons a Castelló, ni és segur aconseguir-ne tres a Alacant. A partir d'aquestes premisses conclouen escandalitzats que EU aconseguiria sis diputats i el Bloc només un. Si tingueren raó, el menys important seria que EU n'aconseguira sis i el Bloc un. El drama seria que entre EU i el Bloc n'obtindrien set. És a dir, un fracàs electoral que convertiria el pacte en inútil i que probablement deixaria el PP quatre anys més en la Generalitat.

Hi ha anàlisis poc fonamentades i anàlisis directament miserables. Com afirmar que si el número u de Castelló és d'EU, els electors d'aquest partit no acudiran a votar per aconseguir que no isca el número dos que seria del Bloc. I al revés: que si el número un és del Bloc, els nacionalistes no votarien per evitar l'elecció del número dos que seria d'EU. Aquest plantejaments son especialment vergonyants quan venen del Bloc. EU, per aconseguir barrar el pas al Bloc no ha de fer altra cosa que no pactar amb ell. Afortunadament, els que fan aquests plantejaments paranoics no representen cap dels dos partits, ni els seus potencials electors.

TU POTS

En el Bloc cada vegada són més els que es pronuncien a favor de concòrrer sols a les eleccions. Uns, cada vegada més, ho fan perquè comencen a estar farts de l’actitut prepotent d’EU. Altres, perquè tradicionalment han fet de l’optimisme una ideologia. Són els que elecció rere elecció pronostiquen amb una fe cega que “aquesta vegada” entren al Parlament. I “aquesta vegada”, sistemàticament es transforma en “la pròxima vegada”. Amb la mateix fe, amb la mateixa esperança inquebrantable. I com es tracta d’una qüestió de fe, el seu optimisme no necessita de cap justificació. Qualsevol enquesta llegida amb esperit creatiu els val. Qualsevol article optimista els anima, qualsevol èxit de partits com el Bloc Nacionalista Galleg el fan seu sense més base que la cacofonia. Aquests tipus de col.lectius son importants en qualsevol partit, sobre tot quan estan fent una llarga travesia del desert. I no diga’m quan estem parlant d’un col.lectiu que únicament coneix el desert.

Aquesta vegada però, la circumstàncies son molt especials. Qualsevol possibilitat de fer fora el PP passa per un projecte col.lectiu. Per la implicació de socialistes, EU i el Bloc. Ara no val el “tu pots” aconseguir trencar la barrera del cinc per cent. Ara és el moment de dir “tu pots aconseguir influir decisivament o entrar en un govern de progrés”. El “tu pots” en aquestes circumstàncies és tan negatiu i poc engrescador com el “jo ja puc” d’EU. Els dos plantejaments són igualment desmobilitzadors i ajuden igualment a deixar les coses com estan. I estan molt malament.

A hores d’ara, ja està tot el peix venut. Si la política és l’art del possible, éstà clar que, ni el Bloc pot acceptar menys de tres llocs d’eixida, ni EU pot oferir-ne menys de tres. El contrari, és no xafar terra. Pel que fa a Castelló, és legítim que els nacionalistes aspiren a tindre el cap de llista, però també és cert que és tracta d’un debat més carregat de sentiments que de pragmatisme. La pura realitat és que una vegada passades les eleccions, ningú no s’en recordarà de qui ocupava el número dos, tres o quatre. Després de maig, només comptarà ser diputat, o no ser diputat.

EN BUSCA DEL PEDIGRI

Deixem les coses clares: els que defensem un pacte EU-Bloc ho fem des de la perspectiva que siga possible un canvi de govern a la Generalitat. Això, donada l'actual correlació de forces, només és possible si es transformen en escons el quatre per cent llarg de vots que sistemàticament aconsegueixen els nacionalistes i que es queden sense representació parlamentària a causa de la barrera del cinc per cent. La forma de burlar eixa barrera i de presentar una oferta sòlida de canvi és que EU-Bloc pacten una coalició preelectoral. L'altra condició imprescindible és que el PSPV millore significativament els resultats que va obtindre en les passades eleccions.

El que acabem d'esmentar es tradueix en l'existència de dos pactes, un entre EU i el Bloc, i un altre entre aquesta coalició i el PSPV, siga en la forma d'un govern de coalició, o d'un pacte de legislatura. Naturalment, si no s'aconsegueix el primer, no s'aconseguirà el segon.

Aquesta reflexió és molt important recordar-la al sector d'EU que sembla que ha de tapar-se els nassos per pactar amb el Bloc, un partit al qual acusen de falta de pedigrí progressista o, directament, de ser un partit conservador. Són el sector que considera imprescindible que la coalició EU-Bloc es complemente amb la presencia d'altres partits d'acervada tradició esquerrana, com Esquerra Republicana o, fins i tot, el PSAN. Això, segons ells, tindria un efecte compensador que els permetria pactar amb el Bloc amb menys fàstic. Pot ser, aquest és el fons del debat sobre el número tres de la llista d'Alacant. Perquè, quan es busca un independent que siga molt pròxim al Bloc, però que també siga acceptable per EU, el que està manifestant-se és l'exigència d'un nacionalista amb pedigrí de progre i no un filoconvergent.

No anem a entrar a fons en aquesta qüestió, però convindria advertir al sector esmentat que el marró que hauran de tragar-se a l'hora de pactar amb el Bloc és una cagarruta comparat amb el que hauran d'empassar-se, si arriba el cas, a l'hora de pactar amb el PSPV un programa possibilista per un limitat període de quatre anys. Que s'ho plantegen ja, perquè si no hi ha intenció d'arribar fins el final, és millor quedar-se en casa filosofant amb els esperits purs i traient brillantor al cul.

PROVE, COMPARE, I SI TROBA ALGUNA PROPOSTA MILLOR, FAÇA-LA!

"Ens trobem davant una situació kafkiana, ja que el número tres de la llista d'Alacant ha de ser, lògicament, una persona que pense i senta com el Bloc, però que no milite i tinga carnet del Bloc". Ho diu el diputat Joan Antoni Oltra, però ho podria dir qualsevol, perquè és la pura realitat. El pas següent quin serà? Demanar als nacionalistes una llista dels seus afiliats per anar descartant alternatives? Exigir a l'independent que firme una declaració jurada que al dia següent no s'afiliarà al Bloc? Es pot considerar afiliada una persona que no paga les quotes? En eixe cas: es podria acceptar com independent algú que estiga afiliat, però que vaja endarrerit en el pagament de les quotes?

L'única solució que hi ha per eixir d'aquest esperpent és que la direcció d'EU actue i per fer-ho, només ha de fer-se una simple reflexió: quin debat és convenient que monopolitze l'assemblea i quin seria preferible que no la monopolitzara. I segurament trobarà bons arguments per desitjar que el tercer lloc de la llista d'Alacant no monopolitze, crispe i enverine el debat.

Una alternativa per desblocar la situació és que la iniciativa d'oferir el tercer lloc d'Alacant nasca del sector majoritari, fent ús de la seua majoria. Però ja, sense perdre un segon més. L'altra alternativa és ajuntar persones representatives de les diverses famílies d'EU i firmar un compromís en el qual es comprometen, a títol personal, a defensar en l'Assemblea l'adjudicació al Bloc de l'escó en litigi. Es tractaria d'un acord de persones que hauria de debatre's i votar-se en l'Assemblea, però que desactivaria el conflicte en la mesura que aquestes foren mitjanament representatives.

Aquesta proposta hauria d'anar acompanyada per una altra semblant en les files del Bloc. Ja hem dit que, en contra de les aparences, el partit nacionalista no està exempt de tensions internes. Caldria que Enric Morera i persones significatives de la seua formació feren públic un altre document en el qual es comprometeren a defensar davant els seus òrgans de direcció el pacte amb EUPV sobre la base d'aconseguir el dos de Castelló i València i el tres d'Alacant.

Amb aquesta iniciativa EU i el Bloc aconseguirien una mena de preacord avalat únicament per persones però que, en la mesura que foren significatives, difícilment seria rebutjat en els respectius partits.

Evidentment, la maniobra que no està exempta de riscos per a Glòria Marcos, ni per a Enric Morera. L'avantatge que té és que qualsevol altra sembla pitjor. Però ja saben: prove, compare, i si troba alguna proposta millor, faça-la!

EL PLAT I LA VAIXELLA

El debat sobre el pacte està sent molt més sorollós a EU que al Bloc. Possiblement per aquest motiu, són molts els que encara no s'han adonat del suau fregar de les navalles que s'esmolen en les files nacionalistes.

S'ha extés la idea que els del Bloc celebrarien amb cava i cercaviles l'obtenció del tercer lloc de la llista d'Alacant, però no és així. Són molts els que, a pesar de callar, no estan disposats a conformar-se de cap manera amb els segons llocs de Castelló i València i el tercer d'Alacant. Pensen que no té trellat que el cap de llista de Castelló siga d'EU quan el Bloc té més vots. I saben que, en contra del que es dona per fet, el tercer escó d'Alacant no és gens segur que puga aconseguir-se. Per aquest sector, el mínim per escenificar un acord seriós i no una capitulació vergonyant, és obtindre el u de Castelló i el dos de València i Alacant.

Per què callen i fan tan poc de soroll els que no es conformen amb el tres d'Alacant? Segurament perquè consideren que no té sentit trencar un plat quan estan convençuts que EU s'encarregarà de trencar tota la vaixella.

En les actuals circumstàncies, és una irresponsabilitat per part d'Enric Morera ajornar les negociacions fins que acabe l'Assemblea d'EU amb el trist argument que cal que els de Glòria Marcos s'aclarisquen abans de seguir parlant. I quan de temps haurà d'esperar després EU fins que el Bloc s'aclarisca amb els del plat ?

Si hi ha la més mínima possibilitat que la direcció d'EU arribe a l'Assemblea amb els deures fets, cal aprofitar-la. I facilitar-ho també obliga al Bloc perquè el conflicte no els és aliè. I les seues conseqüències, tampoc.

CARTÓ PEDRA

Si les coses no canvien, ens trobarem a primers de novembre amb una Assemblea d'EU en la qual el pacte amb el Bloc estarà supeditat a un canvi traumàtic en l'actual correlació de forces. Però això no és tot: aquells que perden l'Assemblea, tindran una segona oportunitat per fer valdre la seua postura aprofitant el referèndum que es convocarà a continuació per aprovar els possibles pactes electorals. Encara més, es podria donar la situació surrealista que els que guanyen l'Assemblea - que és el nom que donen a EU a un Congrés - perden després la consulta, amb la qual cosa ens trobaríem en una situació única en el món mundial: un referèndum desautoritzant un Congrés acabat de fer.

Estem parlant d'un Congrés i una consulta per fer viable una simple coalició electoral amb el Bloc. Què passarà en el moment que calga pronunciar-se, si ve al cas, sobre un hipotètic pacte de govern amb el PSPV?. Quants congressos i quants referèndums caldran? Quantes novenes haurem de fer al Cor de Jesús?

Que no s'entenguen aquests interrogants com un atac al pluralisme o als plantejaments assemblearis. Però tampoc passa res si recordem que l'assemblearisme no és un cant a la improvisació, ni implica que la formació que defense els seus principis haja de tindre una direcció de cartó-pedra. Si el que es vol és impedir la coalició de hui i el possible pacte de govern de demà, que es diga clarament i no perdem el temps. Si pel contrari es vol avançar, que la direcció actual intente evitar un innecessari xoc de trens en l'Assemblea i que es dedique a potenciar altres debats més profunds que elucubrar sobre si sis, més dos, més un, més un, és potencialment més transformador que sis, més tres, més un. Potencialment no ho sabem, electoralment, un destarifo.

Volem pensar que algunes persones, entre elles Joan Ribó o Pasqual Mollà, estan fent gestions per evitar el desastre. Volem pensar que la seua inactivitat és aparent i que el seu silenci tan sols és discreció.

MULLAR-SE

No és cap secret que el temps juga en contra del pacte. Sovint hem parlat dels efectes devastadors que està tenint l'incomprensible tira i arronsa d'EUPV i el Bloc sobre els potencials electors. Les conseqüències però, també afecten una part de la militància dels dos partits que després d'una primera fase de festeig, comença a tancar files i enrocar-se en considerar que perllongar l'actual situació no fa altra cosa que perjudicar la seua formació política. Tampoc és un motiu menor de preocupació el deteriorament de les relacions personals entre alguns quadres d'EU i el Bloc. Per acabar-ho de complicar, la negociació del pacte acabarà barrejant-se en el debat congressual d'EU, la qual cosa significa un despropòsit sense pal-liatius.

Des d'aquestes pàgines, vam apostar en un primer moment per desblocar l'acord a través de la fórmula de “forçar però no trencar” els acords de les direccions dels dos partits, però això implicava una imaginació i un compromís que no ha sabut fer valdre el Bloc i sobretot, EU. La mateixa alternativa de l'independent per Alacant, tot i les grans dificultats que tenia de materialitzar-se, s'hauria pogut disfressar i arredonir en compte de transformar-la en un escarni innecessari cap els nacionalistes. I és bo que persones qualificades d'EU ja hagen començat a reconèixer-ho públicament.

L'única solució que se'ns acudeix en aquests moments és que l'actual direcció d'EU jugue fort. Perquè s'entenga millor: que estiga disposada a prendre decisions assumint el risc de rebre el rebuig d'una part dels seus valedors. Això, que sempre és difícil, ara és quasi impossible, ja que EU, com hem dit, es troba en ple procés precongressual. Aquest fet ens porta a un altra consideració: que l'actual direcció faria bé en implicar a altres sectors de la formació, com ara Esquerra i País. Això afavoriria la coalició electoral, però també a tota EUPV. És a dir, que Pasqual Mollà també hauria de començar a mullar-se per fer viable el pacte. Que no és el mateix que fer una bandera del pacte, sinó tot el contrari.

HA NASCUT UNA ESTRELLA

La direcció d'EU continua encabotada en desblocar el pacte amb el Bloc a través de la troballa d'un estrany i singular independent a qui oferir el tercer lloc de la llista d'Alacant. I no hi ha manera que atenga a raons. El cas és que les hi ha:

- En l'actual situació, no satisfà ni pot satisfer les aspiracions del Bloc i per tant no soluciona el problema sinó que en crea un de nou.

- La forma de cercar l'esmentat independent per part d'EU s'ha fet de forma maldestra i a esquenes del Bloc. I això, ha acabat d'enverinar la seua elecció. Segurament perquè des del principi s'ha confós el terme candidat independent amb candidat de consens.

- Curiosament, l'elecció d'un independent contradiu clarament l'esperit i la lletra de l'acord pres pel Consell Nacional d'EU on tots els llocs de les llistes es reserven únicament i exclusivament a organitzacions polítiques i no a individus.

- Es busca la presència de moviments socials en les llistes electorals a pesar que aquests mai no l'han reclamada.

-Es pretén triar una persona representativa dels moviments socials a esquenes d'eixos mateixos moviments socials. Un fet que, fins i tot, podria acabar creant-los problemes interns.

- En les actuals circumstàncies, l'exigència d'un independent en les llistes equival a confessar la incapacitat de canalitzar pels propis mitjans i presència les reivindicacions dels moviments socials als quals es pretén servir i defensar.

- La singularitat que es pretén conferir al futur diputat independent podria distorsionar el funcionalment del grup parlamentari.

- Caldria argumentar per què ha de ser d'Alacant el representant dels moviments socials i no de les circumscripcions de València o Castelló.

- L'exigència de no tindre carnet de partit consagra la idea que estar afiliat a una formació política implica sectarisme i que és una rèmora per participar activament i representar un moviment cívic o social.

- Resulta infantil lligar independència a absència de carnet de militant. Enrique Múgica va deixar el seu del PSOE una setmana abans de ser nomenat Defensor del Pueblo per exigències del guió i el resultat hauria sigut el mateix si s'haguera quedat amb el carnet del PP que era el que mereixia tindre.

Darrera reflexió:

Tot l'esmentat ens porta a una última reflexió: suposem que finalment es troba una persona independent, que no siga del Bloc, però que agrade al Bloc i que, a més, li encante a EU. Una persona en la qual es consideren representats els moviment socials. Un esperit pur que no estiga contaminat per l'exercici de cap militància de partit i que puga ser adorat tant pels aficcionats del Barça, com els dels Reial Madrid... Una vegada aconseguit que brille una nova estrella en el firmament, no caldria oblidar-se'n de situar-la en el número tres d'Alacant i convertir-la directament en la candidata de la coalició a la Generalitat i cap de llista per València?

RING, RING ¿OIGA, ES EL ENEMIGO?

Glòria Marcos, preguntada per la marxa de les negociacions amb el Bloc, ha dit que té “el telèfon obert les 24 hores”, que és tant com dir que no pensa menejar un dit. Hauria pogut rematar la jugada comminant Enric Morera a trucar-li prompte i a ser breu en la conversa al.legant que estava quedant-se sense bateria.

Morera, que fins ara havia sigut un poc més discret, ha entrat en el joc per acusar la coordinadora general d'EUPV de convertir les negociacions en un “espectacle públic”.

Nosaltres, més d'una vegada hem demanat a Glòria Marcos i Enric Morera que s'arrisquen i s'impliquen personalment per a desblocar el pacte, però pel que es veu, no saben, o no volen, o no poden.

Resulta patètica la prepotència d'alguns membres d'EU simplement perquè les enquestes – de moment poques - els pronostiquen poc més d'un sis per cent dels vots. Un percentatge que, com s'ha encarregat d'apuntar Glòria Marcos, supera les expectatives d'IU en l'àmbit estatal. Com perquè l'esquerra transformadora es bufe d'alegria!

I encara resulta més patètic contemplar com el Bloc infla el pit proclamant que són imprescindibles i que tenen més regidors que EUPV. Millor no enganyar-se. Tot i reconeixent que la barrera del cinc per cent és antidemocràtica, també és objectivament cert que els nacionalistes no alcen un gat per la cua. On s'ha vist un partit nacionalista que no tinga representació en un parlament autonòmic?

Un poc més d'humilitat vindria bé a tots i segurament ajudaria a aprofitar la situació actual. Per primera vegada en molts anys, pot desaparèixer el fantasma del “vot útil” que tant ha beneficiat el PSOE i tant ha perjudicat l'esquerra. Per primera vegada en la història es donen les circumstàncies que poden permetre al Bloc i a EUPV escriure alguna pàgina en el Diari Oficial de la Generalitat. No es tracta de sumar un escó més, o un escó menys, sinó de convertir-se en la frontissa que pot obrir i tancar les portes. El PP i UV van firmar en el seu moment l'anomenat pacto del pollo. Ara és possible fer el Pacte pel País. Des de la simbiosi, no des de prepotències infundades d'uns i altres. Tots els que estem pel canvi fem falta... però podem prescindir de Gila.

RECAPITULACIÓ DE MISÈRIES

Els que fem aquest blog no estem a favor del Bloc i en contra d'EU. L'únic que volem és que pacten. No per caprici, sinó perquè estem convençuts que és l'única manera de tirar fora el PP.

Som conscients que la responsabilitat del pacte correspon igualment a EU i el Bloc i que si aquest no es produeix, les dues formacions eixiran malparades. Dit això, és evident que hi ha arguments que tenen més pes que altres. Per exemple: resulta fàcil entendre que el Bloc reclame tres llocs d'eixida en les llistes electorals. Aquesta demanda està avalada en criteris polítics i en criteris aritmètics difícilment discutibles.


Pluralisme

L'únic argument que s'oposa a cedir un tercer lloc al Bloc és la conveniència de fer una llista més pluralista donant entrada a determinades organitzacions, col.lectius o partits minoritaris. La realitat però, s'ha encarregat de demostrar que cap organització o col.lectiu desitja cap escó i que partits com ERPV o el PSAN no volen participar en el pacte. Aquest fet hauria de ser suficient perquè EU reconsiderara la seua postura.

L'argument del pluralisme que utilitza un sector d'EU no és creïble. Entre altres coses, perquè no és fàcil d'entendre que una formació estiga disposada a renunciar a cent mil vots a canvi d'obtindre'n cinc mil. Independentment que, a partir de determinat nivell, el pluralisme és el millor aliat de la incoherència.

Cinc per cent

Si hi ha altres arguments per no cedir un tercer diputat al Bloc, no s'han explicat, o s'han explicat amb una notòria falta de pedagogia. Naturalment, tot el que hem dit fins ara dona peu a pensar que EU se n'aprofita de la barrera del cinc per cent a l'hora de negociar amb el Bloc, ja que aquesta situació seria impensable si les dues formacions tingueren unes expectatives electorals, posem per cas, del quatre per cent. Aleshores, segur que estaríem parlant d'una proporcionalitat pura a l'hora d'elaborar les llistes.


Comunistes

On cal reconèixer que hi ha moltes simplificacions i fins i tot prejudicis en el debat és a l'hora de definir el paper que està jugant el PCPV. Pot ser se li atorga una responsabilitat excessiva en la falta d'acord. Persones de rellevància com Joan Ribó són comunistes i defensen postures obertes. Tot el contrari de Glòria Marcos, que sense necessitat de ser comunista, s'ha convertit en un adalil de l'arrogància i la intransigència. Almenys de cara a l'exterior.

Feta la recapitulació, aquestes són les línies del debat. El d'ara, perquè, un dia o un altre, haurem de deixar les misèries a banda i començar a parlar de continguts.

DE DERROTA EN DERROTA FINS LA VICTÒRIA FINAL

Els últims dies no han estat gens malament per a pujar la moral. El diari El País ha publicat una enquesta electoral desoladora per a les forces progressistes, el 9 d'Octubre no ha escenificat cap apropament entre les forces d'esquerra i el Consell Nacional d'EU ha passat la pilota del pacte a l'Assemblea que farà a novembre.

En el Consell Nacional d'EU de dissabte passat es va escoltar alguna autocrítica per la forma desmanotada que s'ha intentat desblocar l'acord a través de l'oferta d'un independent feta al marge del Bloc. La mateixa Glòria Marcos, que fa uns dies es negava a seure amb Morera per desblocar el pacte argumentant que era cosa de la comissió negociadora, es contradeia desvelant que hi havia parlat personalment amb algun independent per oferir-li el tercer lloc de la llista d'Alacant. Però tot això, ja és història. El fet és que el sector majoritari d'EU ha deixat passar l'ocasió de fer seu un pacte que a tots hauria beneficiat i ha passat la decisió a l'Assemblea.

Mal assumpte per a l'esquerra convocar una Assemblea que porta camí de convertir-se en una simple discussió sobre l'elaboració de les llistes electorals. Mal negoci barrejar dins un mateix sac el repartiment d'escons del Bloc i dels propis sectors d'EU. Cap partit amb un dit de seny hauria de fer una cosa així.

Se'ns podrà dir que el que faça EU és cosa seua i que no tenim perquè entrar en el seu debat intern. Doncs entrarem. En el seu i en el del Bloc. Entre altres coses perquè els dos partits junts no sumen més de deu mil afiliats, però han sigut votats per més de 250.000 persones. I caldrà recordar-lo-s'ho en la mesura que són gestors d'eixos vots i responsables de multiplicar-los. Des de plantejaments d'Esquerra i amb plantejaments d'Unitat. Quines coses!

EL ROCK DE FAVARETA

Al capdavant de la manifestació del 9 d'Octubre hi anaven Glòria Marcos i Enric Morera amb el desconcert pintat en les seues cares. No acabaven d'entendre què volien dir aquells crits d'unitat!, unitat! que els aplegaven de tot arreu. A meitat manifestació, no podent aguantar la curiositat, es van girar i van preguntar a persones de confiança:

- Qui és Unitat?.
- No ho sé, respongué algú.
- Crec que és un futbolista, respongué un altre.

Fins que trobaren una persona sabuda que els va aclarir la qüestió.

- Unitat – els va assegurar – és un nou conjunt de rock de Favareta.

I els dos van respirar alleugerits. Es pensaven que havia nascut un nou líder per furtar-los el seu liderat.

GUANYEM LES ENQUESTES

Tècnicament, els últims sondejos preelectorals no són un exemple de qualitat demoscòpica. Obtindre conclusions rigoroses a partir d'una mostra de només 1.000 persones enquestades deixa una miqueta que desitjar. Però tampoc ens enganyem.

Políticament, els últims sondejos preelectorals demostren que l'oposició, tota l'oposició, està encara lluny de mobilitzar el seu electorat. El PP, en canvi, sí està "prieta las filas".

Constatat això, que no hauria de sorpendre ningú, per davant hi ha huit mesos de temps per guanyar les enquestes. I això passa, ho repetim una vegada més, perque EU i Bloc siguen capaços d'articular una oferta conjunta que sume fidels habituals i abstencionistes tradicionals, tal com reclama el carrer. Sense això (més la mobilització paral.lela de l'electorat socialista) no hi ha forma de guanyar el país. Siguem-ne conscients. Aquest 9 d'octubre potser que tot estiga encara per fer, per això tot és encara possible... si no ens adormim en tàctiques partidistes de curta volada. Realment ho sabran això Marcos i Morera?

MÉS MORAL QUE L'ALCOIÀ

És cert que EU i el Bloc fan la sensació de no acostar postures, però si mirem els fets amb l'optimisme que cal tindre per ser valencians i no morir en l'intent, la pura realitat és que les dues formacions estan tan a prop com a dos cóssos nus que s'abracen.

En la reunió d'ahir, EU va oferir al Bloc que elegira l'independent que volguera per al tercer lloc d'Alacant. Una oferta que, a l'hora de la veritat, permetria als nacionalistes posar en la llista al mateix Enric Morera sempre que en els papers constara, únicament a efectes burocràtics, com independent. Perquè d'això estem parlant: d'un problema que sembla més burocràtic que altra cosa. Que té molt a veure amb les formes i molt poc en el fons de la qüestió. Que sembla més relacionat amb la desconfiança que amb una postura raonada i raonable.

Davant aquesta situació, el Bloc podria prendre el camí que li assenyala el refranyer espanyol i dir allò de dáme pan y llámame tonto. Això però, més que una claudicació, podria convertir-se en un error. Els valencians sabem de sobra els problemes que provoca no dir les coses pel seu nom. Per exemple quan, referint-nos a la nostra llengua, hem d'anomenar-la moltes vegades valencià quan el que volem dir és català.

Posar un independent que no és independent seria un niu de problemes de tota mena. Si cal, en farem una llista.

Estem convençuts que si la direcció d'EU explica bé com s'han desenrotllat les coses des de la passada reunió del Consell Nacional, no tindrà cap problema per justificar demà per què ofereix al Bloc el tercer lloc per Alacant. Però insistim una vegada més: la iniciativa ha de partir del sector majoritari, perquè és l'única manera que no hi haja vencedors i vençuts. És cert que hi ha algun risc de cremar-se en la iniciativa, però si no es corre ara cap risc, quan pagarà la pena assumir-lo?.

Els colors del pacte, ara mateix, no poden ser altres que els de l'Alcoià. Si cal plorar, ja tindre'm temps de sobra.

¿Y TÚ ME LO PREGUNTAS, FRANSISCO?: FRANQUISMO ERES TÚ !

El debat de la moció de censura i el posterior debat de política general ha posat en relleu la inconsistència i vulnerabilitat de Camps, que va acabar perdent els papers d'una manera que feia temps que no es coneixia. Concretament, des què Abril Martorell es va perdre parlant de la rosa dels vents en la moció de censura que va presentar Felipe González contra Suárez.

Camps, en un dels desvariejaments que va patir, confessà que no sabia què era el franquisme. ¿ Y tú me lo prenguntas, Fransisco?: Franquismo eres tú !.

I posats a declarar la data de hui com a dia nacional de la moral alcoiana, consolem-nos pensant que el PP també té dificultats per fer el seu particular tripartit. O és que els unió-valencianeros de Fernando Giner, els zaplanistes de Zaplana i els panolis de Camps no tenen problemes per fer les seues llistes electorals. Los ricos tambíén lloran.

UN POAL D'AIGUA, PER FAVOR!

El pacte EU-Bloc entra en la fase decisiva. Tot el que no s'aconseguisca entre hui i demà difícilment es podrà aconseguir en el Consell Nacional d'EU del dissabte.

Esperar que l'Assemblea d'EU de novembre es convertisca en una segona oportunitat, equival a apostar per una profunda crisi interna al si d'aquesta formació. Amb un agreujant: que l'esmentada crisi es relacionaria de forma inevitable amb les tensions provocades per la negociació del pacte amb els nacionalistes, cosa que en res beneficiaria EU, ni el Bloc, ni l'efectivitat de la precària coalició preelectoral. Tanmateix, seria una irresponsabilitat que aquells militants d'EU conscients del que ens juguem en els pròxims comicis no feren el possible i l'impossible per forçar un pacte a qualsevol preu.

El que resulta incomprensible i descoratjador es que no s'evite el que tan fàcil és d'evitar. Perquè, l'incendi devastador que s'albira es podria apagar en aquests moments amb un simple poal d'aigua. Un incendi ruïnós que no estarà provocat per cap tipus de lògica ideològica o matemàtica, sinó per un posicionament sense més grandesa que la visceral.

La dreta tots els dies dona bons motius per unir-se. Ahir, no fou una excepció. La fanfarroneria, la prepotència i la supèrbia que va exhibir Camps en el debat de moció de censura, i el despotisme groller i barraquero que augura la seua reelecció al capdavant del Consell, hauria de ser un motiu més d'alarma. Francesc Camps, a l'igual que Georges Bush, no admet més interlocutors que Déu i el Papa.

En acabar la votació, el president de la Generalitat va dir amb el to ranci que el caracteritza " me siento rejuvenecido tres años". En la veritable moció de censura, que seran les eleccions autonòmiques de maig, cal rejovenir-lo més encara. Cal vestir-lo de primera comunió.

GUANYAR PER PRIMERA VEGADA EN LA VIDA

La crida al pacte que feren ahir algunes entitats cíviques valencianes també està avalada per moltíssimes organitzacions, plataformes i col.lectius que no hi eren en la roda de premsa, però que també han fet sentir la seua veu a través d'iniciatives com la recollida de signatures promoguda per Valencians pel Canvi. De fet, no és aventurat afirmar que no hi ha entitat progressista en tot el País Valencià que no done suport a un acord preelectoral d'esquerra. I és lògic que així siga, quan tan palesos son els "retrocessos en matèria de llengua, cultura, ordenació del territori, educació, serveis socials i economia" que s'han produït durant més d'una dècada de desgovern popular.

Aquest diagnòstic també el comparteixen a títol individual milers i milers de persones. Moltes d'elles, tenen l'esperança de "guanyar per primera vegada en la vida" unes eleccions. Són les que tenen consciència que, aquesta vegada, la seua papereta servirà per alguna cosa més que donar testimoni. Són els que, si no s'arriba a l'acord, faran seua la dita que "la frustració condueix a la malenconia" i es quedaran en casa per continuar lamentant-se.

Ninguna de les organitzacions que ahir van comparèixer en roda de premsa ni cap de les que no hi eren, han demanat mai, ni demanen ara, un escó a canvi del seu suport. Ninguna d'elles serà més activa i entusiasta en la defensa d'un canvi en la Generalitat pel fet de tindre un representant en una llista electoral. El que volen és que s'arrepleguen les seues reivindicacions. I confien que així serà. Les desconfiances estan entre EU i el Bloc, no entre les organitzacions que encoratgen al pacte.

Ho tornarem a repetir: la solució per tancar un acord passa perquè el sector majoritari d'EU - insistim, el sector majoritari - prenga la iniciativa d'oferir el tercer lloc per Alacant al Bloc. I les coses estan molt madures per poder fer-ho sense cap complexe i com a punt i final d'una iniciativa que va començar en la recerca d'un independent a seques i que finalment ha acabat en la proposta d'un independent amb carnet del Bloc. Per què no deixar que s'impose el seny i acabar d'una vegada amb les desconfiances?.

SENSE PACTE NO HI HA CANVI, ACORD JA!

La societat civil valenciana té ben clar què vol i ho exigeix. Ara només queda que els partits al.ludits, principalment EUPV i BLOC, estiguen a l'altura de les circumstàncies.


Milers d'sms s'estan enviant durant el dia de hui amb aquest reclam cívic. Aquesta ha estat la forma de simbolitzar el manifest instant a un acord valencianista i de progrés als partits polítics immersos en negociacions que han presentat hui les principals entitats cíviques del País Valencià. Acció Cultural, Escola Valenciana, Valencians pel Canvi, Xúquer Viu i la Societat Coral el Micalet han fet públic el document "Crida al Compromís per un Canvi al País Valencià" , i alhora les primeres tres entitats han presentat la campanya mediàtica que enviaran a tots els seus socis i simpatitzants.

NI GUANYADORS, NI PERDEDORS

L'objectiu més prioritari en aquests moments és evitar l'existència de guanyadors i perdedors. Si el Consell Nacional d'EU de dissabte que ve es desenrotlla en els mateixos termes que l'anterior, el mal serà pràcticament irremeiable, perquè només serà possible un pacte amb el Bloc a partir d'una profunda crisi interna d'EU. I això, no interessa ningú.

La possibilitat d'un acord no conflictiu està en mans d'unes poques persones, encapçalades per Glòria Marcos. Son elles les que tenen la gran responsabilitat de plantejar en el Consell Nacional una proposta superadora.


La iniciativa que no ha funcionat

L'anterior Consell Nacional d'EU va encomanar a la direcció que gestionara el compliment de l'acord en cas que alguna força política renunciara a entrar en el pacte, fet que es va produir en desmarcar-se definitivament ERPV.

Davant la nova situació creada, la direcció d'EU va entendre que la solució per acostar postures amb el Bloc consistia en buscar una persona independent de consens. Aquesta solució era una interpretació forçada del pacte, on únicament es parla de negociar amb "forces polítiques". A més, trobar un independent, hauria plantejat algun problema curiós, com ara, que l'esmentat "independent" s'hauria d'haver fet càrrec d'una part de les despeses de la campanya electoral. La proposta naixia viciada i la forma de dur-la a terme la va acabar de viciar més, ja que EU va buscar un candidat que satisfera el Bloc sense contar amb el Bloc. Però hui no és qüestió de criticar aquesta iniciativa i la forma de dur-la a la pràctica. És el moment de valorar que la direcció d'EU va ser capaç d'entendre que amb la retirada d'ERPV s'havia creat una situació nova i que va actuar en conseqüència llançant una nova proposta, tot i sabent que aquesta forçava els acords del seu Consell Nacional.


La iniciativa que pot funcionar

A hores d'ara, la fórmula de trobar un independent ha fracassat i el Bloc, com era d'esperar, exigeix tres llocs d'eixida. La direcció d'EU, està legitimada a presentar una nova iniciativa. I aquesta, no pot ser altra que la d'oferir al Bloc el tercer lloc per Alacant. Aquesta oferta força exactament igual els acords del Consell Nacional que l'anterior de buscar un independent. Naturalment, està condemnada al fracàs si es planteja com una mera repetició de la votació que es fa fer el passat 9 de setembre. I aquest és el fons de la qüestió: que no és la mateixa votació perquè han canviat les condicions i no es parteix de les mateixes premisses.

Com pot negar-se el sector majoritari d'EU a fer una nova oferta pel simple fet que també és defensada i compartida pel sector minoritari? Què tipus de perversió democràtica seria aquesta? El sector majoritari d'EU, des de la seua majoria, té tot el dret del món a presentar una alternativa que seria compartida per tots. I això, de cap manera podria restar-li un gram de força, ja que la plantejaria, precisament, fent valdre la seua majoria i la seua força.

Pressions, si gràcies.

Hi ha qui associaria un canvi de postura de la direcció d'EU a pressions externes. Tampoc hi ha cap motiu per negar la seua existència. Entre altres coses, perquè no han sigut pressions dels grans empresaris i constructors, ni de la dreta, ni dels mitjans de comunicació, ni de l'església, ni de les organitzacions corporativistes.... La presió ha vingut dels sindicats, dels que tenen contractes precaris, dels que no poden comprar una vivenda, dels col.lectius i organitzacions progressistes, de les persones compromeses en el canvi polític.... Els que boten d'alegria davant l'expectativa d'un pacte EU-Bloc no son el PP i els seus amics, sinó els que aposten per un futur millor i els abstencionistes que han descobert un motiu per votar. Per què tindre vergonya d'eixes pressions? L'únic vergonyant seria no fer cas a aquells als quals es diu servir i representar.

Què té de roín presentar-se al Consell Nacional i explicar que s'ha fet tot el que es podia fer per sumar i que ara l'únic deure que resta pendent és afegir el Bloc? I que té d'estrany explicar que EU no perd res, sinó que guanya en termes d'expectatives electorals sumant el Bloc?.


L'alternativa

Gloria Marcos hauria d'entendre que a aquestes altures només té dues solucions: enrocar-se i aprofundir la crisi interna d'EU i desanimar als que confien en el canvi, o donar el pas que permeta unir EU i encoratjar a tots aquells que estan per demostrar que una altra política és possible. I qualsevol de les dues alternatives serà històrica, una per a bé i l'altra per a mal.

Hi ha un fet objectiu que tampoc pot oblidar-se: la postura d'encabotar-se en no cedir el tercer lloc al Bloc no l'entén pràcticament ningú. I els que l'entenen no saben explicar-la.

FUM

El debat sobre el tercer escó d'Alacant amaga molt d'artifici. EU no pot donar ni cedir eixe escó, simplement perquè, si no hi ha pacte, no existeix. En termes electorals, només es pot preveure la possibilitat d'aconseguir tres diputats per Alacant a partir d'una coalició EU-Bloc.

Això significa, per exemple, que quan EU es planteja donar el tercer lloc de la llista a un independent, un col.lectiu, una organització, o un altre partit polític, l'únic que ofereix és fum i no un escó.

En aquestes circumstàncies, no té molt de sentit que des d'EU es parle de "generositat". El que està en joc no és donar un escó al Bloc, sinó decidir si es barra el pas al Bloc amb l'objectiu què aquest no l'aconseguisca.

El problema però, és que al barrar el pas al Bloc, també estan barrant-lo als que aposten per tirar fora el PP i crear una nova majoria al parlament valencià. Una majoria que sense el concurs dels nacionalistes frega l'impossible.

PASTILLES JUANOLA

Ha arribat el moment de fer-los saber un dels secrets millor guardats.

Les forces de seguretat, després d'una llarga investigació, van escorcollar recentment les cases de destacats militants d'EU i del Bloc. Segons l'informe que tenim en el nostre poder, s'ha descobert que en la casa d'Enric Morera s'ha trobat una caixeta de pastilles Juanola. Es tracta del mateix tipus de pastilles i la mateixa marca que temps enrere es va trobar en l'escorcoll que es va fer a la casa de Pasqual Mollà. Aquesta rara coincidència fa pensar als perits que els dos polítics estan relacionats entre si i/o han tingut un mateix tipus de formació i/o son ells els autors de l'estratègia destinada a desestabilitzar EU. Les forces de seguretat estan a l'espera d'una nova ordre judicial per descartar la presencia d'àcid bòric davant la possibilitat que puga ser utilitzat per fer un atemptat revisionista en la reunió del Consell Nacional d'EU de dissabte que ve.

Ja sabem que alguns es prendran a broma aquestes revelacions, però podem assegurar que no estan molt allunyades dels raonaments que alguns fan servir a EU per no pactar amb el Bloc.